Per @Angel_Soviet97
Per a abordar aquest pensament filosòfic plantejaré la següent pregunta:
Per què materialisme?
El materialisme dialèctic col·loca com a base de tot l’existent el material, diferenciant-se doncs de l’idealisme absolut, que sosté que les idees són el que realment fonamenten la realitat.
Posem un exemple simple, que corresponga directament a la realitat física (ja que en qüestions que aborden la física, somnis o imaginació és molt més complicat d’explicar): Una roca.
Què diria un idealista sobre aquest tema? Per a un idealista, la citada roca és una manifestació de la idea de “què és una roca”, ja que només entenem com roca la imatge mental que ens arriba per mitjà dels sentits, que és processada pel nostre cervell. És a dir, únicament el que existeix és la idea de què és una roca.
Què diria un materialista sobre aquest tema? Per a un materialista, aqueixa roca és una roca en si, un objecte independent de l’observador. A partir de citat objecte, es pot formular una idea o definició de què és una roca, ja que una persona que suposadament mai haja vist una roca ni oïda parlar sobre roques mai tindrà ni idea de què és una roca.
Pregunten a un idealista el següent: per exemple. Si la roca de la qual parlàvem existeix pel fet de tenir la idea de què és una roca per què els unicorns no existeixen malgrat que tinguem la idea de què és un unicorn? Si et dirigeixes amb aquesta pregunta a un idealista absolut respondria que com a éssers humans podem tenir idees, però no fer-les “reals” per açò es requereix una ment molt més poderosa, la unica ment creadora de tot a la qual no podem accedir i de la qual depenen totes les idees, açò és, senyores i senyors, un déu.
No obstant açò, totes les idees que no tenen correspondència directa amb el món físic i material són completes abtraccions mentals. Són idees complexes formades a partir d’altres idees que han aparegut com a producte de la combinació entre representacions mentals ja existents. Per exemple, l’unicorn citat és resultat de la mescla de les idees que es tenen per un cavall blanc, unes potes d’antílop, una barba de xivo, i una banya.
El materialisme dialèctic pren com a base el mètode dialèctic Hegelià que sosté que tot objecte sorgeix de l’enfrontament entre objectes oposats. És l’aplicació de la dialèctica des de bases materials, sense descartar la importància de les idees com faria un ingenu idealista, ja que de l’oposició entre la idea i la matèria pot sorgir la transformació de la idea o de la matèria mateixa.
Critiquem aquest idealisme des d’un punt de vista materialista i marxista. Marx parlava del doble error de Hegel, màxim representant de l’idealisme absolut:
"El primer emergeix de la manera més clara en la Fenomenologia, com a bressol de la Filosofia hegeliana. Quan ell concep, per exemple, la riquesa, el poder estatal, etcètera, com a essències alienades per a l’ésser humà, açò només es produeix en forma especulativa… Són entitats ideals i per açò. simplement un estranyament del pensament filosòfic puro, és a dir, abstracte. Tot el moviment acaba així amb el saber absolut. És justament del pensament abstracte d’on aquests objectes estan estranyats i és justament al pensament abstracte al que s’enfronten amb la seua pretensió de realitat. El filòsof (una forma abstracta, doncs, de l’home alienat) s’erigeix en mesura del món alienat. Tota la història de l’alienació i tota la revocació de l’alienació no és així sinó la història de la producció del pensament abstracte, és a dir, absolut del pensament lògic especulatiu. L’estranyament, que constitueix, per tant, el vertader interès d’aquesta alienació i de la supressió d’aquesta alienació és l’oposició d’en si i per a si, de consciència i autoconciència, d’objecte i subjecte, és a dir, l’oposició, dins del pensament mateix, del pensament abstracte i la realitat sensible o el sensible real. Totes les altres oposicions i moviments d’aquestes oposicions són només l’aparença, l’embolcall, la forma esotèrica d’aquestes oposicions, les úniques interessants, que constitueixen el sentit de les restants profanes oposicions. El que passa per essència establida de l’estranyament i el que cal superar no és el fet que l’ésser humà s’objective de forma humana, en oposició a si mateix, sinó el que s’objective a diferència d’i en oposició al pensament abstracte.”
“L’apropiació de les forces essencials humanes, convertides en objecte, en objecte alienat, és doncs, en primer lloc, una apropiació que s’opera només en la consciència, en el pensament pur, és a dir, en l’abstracció, l’apropiació d’objectes com a pensaments i moviments del pensament; per açò, ja en la Fenomenologia (malgrat el seu aspecte totalment negatiu i critique, i malgrat la critica real en ella continguda, que amb freqüència s’avança molt al desenvolupament posterior) està latent com a germen, com a potència, està present com un misteri, el positivisme acrític i l’igualment acrític idealisme de les obres posteriors de Hegel, aqueixa dissolució i restauració filosòfiques de la empirie existent. En segon lloc. La reivindicació del món objectiu per a l’home (per exemple, el coneixement de la consciència sensible no és una consciència sensible abstracta, sinó una consciència sensible humana; el coneixement que la Religió, la riquesa, etc., són només la realitat alienada de l’objectivació humana, de les forces socials humanes nascudes per a l’acció i, per açò, només el camí cap a la vertadera realitat humana), aquesta apropiació o la intel·ligència d’aquest procés es presenta així en Hegel de tal manera que la sensibilitat, la Religió, el poder de l’Estat, etc., són essències espirituals, doncs només l’esperit és la vertadera essència de l’home, i la vertadera forma de l’esperit és l’esperit pensant, l’esperit lògic, especulatiu.”
Per què materialisme?
El materialisme dialèctic col·loca com a base de tot l’existent el material, diferenciant-se doncs de l’idealisme absolut, que sosté que les idees són el que realment fonamenten la realitat.
Posem un exemple simple, que corresponga directament a la realitat física (ja que en qüestions que aborden la física, somnis o imaginació és molt més complicat d’explicar): Una roca.
Què diria un idealista sobre aquest tema? Per a un idealista, la citada roca és una manifestació de la idea de “què és una roca”, ja que només entenem com roca la imatge mental que ens arriba per mitjà dels sentits, que és processada pel nostre cervell. És a dir, únicament el que existeix és la idea de què és una roca.
Què diria un materialista sobre aquest tema? Per a un materialista, aqueixa roca és una roca en si, un objecte independent de l’observador. A partir de citat objecte, es pot formular una idea o definició de què és una roca, ja que una persona que suposadament mai haja vist una roca ni oïda parlar sobre roques mai tindrà ni idea de què és una roca.
Pregunten a un idealista el següent: per exemple. Si la roca de la qual parlàvem existeix pel fet de tenir la idea de què és una roca per què els unicorns no existeixen malgrat que tinguem la idea de què és un unicorn? Si et dirigeixes amb aquesta pregunta a un idealista absolut respondria que com a éssers humans podem tenir idees, però no fer-les “reals” per açò es requereix una ment molt més poderosa, la unica ment creadora de tot a la qual no podem accedir i de la qual depenen totes les idees, açò és, senyores i senyors, un déu.
No obstant açò, totes les idees que no tenen correspondència directa amb el món físic i material són completes abtraccions mentals. Són idees complexes formades a partir d’altres idees que han aparegut com a producte de la combinació entre representacions mentals ja existents. Per exemple, l’unicorn citat és resultat de la mescla de les idees que es tenen per un cavall blanc, unes potes d’antílop, una barba de xivo, i una banya.
El materialisme dialèctic pren com a base el mètode dialèctic Hegelià que sosté que tot objecte sorgeix de l’enfrontament entre objectes oposats. És l’aplicació de la dialèctica des de bases materials, sense descartar la importància de les idees com faria un ingenu idealista, ja que de l’oposició entre la idea i la matèria pot sorgir la transformació de la idea o de la matèria mateixa.
Critiquem aquest idealisme des d’un punt de vista materialista i marxista. Marx parlava del doble error de Hegel, màxim representant de l’idealisme absolut:
"El primer emergeix de la manera més clara en la Fenomenologia, com a bressol de la Filosofia hegeliana. Quan ell concep, per exemple, la riquesa, el poder estatal, etcètera, com a essències alienades per a l’ésser humà, açò només es produeix en forma especulativa… Són entitats ideals i per açò. simplement un estranyament del pensament filosòfic puro, és a dir, abstracte. Tot el moviment acaba així amb el saber absolut. És justament del pensament abstracte d’on aquests objectes estan estranyats i és justament al pensament abstracte al que s’enfronten amb la seua pretensió de realitat. El filòsof (una forma abstracta, doncs, de l’home alienat) s’erigeix en mesura del món alienat. Tota la història de l’alienació i tota la revocació de l’alienació no és així sinó la història de la producció del pensament abstracte, és a dir, absolut del pensament lògic especulatiu. L’estranyament, que constitueix, per tant, el vertader interès d’aquesta alienació i de la supressió d’aquesta alienació és l’oposició d’en si i per a si, de consciència i autoconciència, d’objecte i subjecte, és a dir, l’oposició, dins del pensament mateix, del pensament abstracte i la realitat sensible o el sensible real. Totes les altres oposicions i moviments d’aquestes oposicions són només l’aparença, l’embolcall, la forma esotèrica d’aquestes oposicions, les úniques interessants, que constitueixen el sentit de les restants profanes oposicions. El que passa per essència establida de l’estranyament i el que cal superar no és el fet que l’ésser humà s’objective de forma humana, en oposició a si mateix, sinó el que s’objective a diferència d’i en oposició al pensament abstracte.”
“L’apropiació de les forces essencials humanes, convertides en objecte, en objecte alienat, és doncs, en primer lloc, una apropiació que s’opera només en la consciència, en el pensament pur, és a dir, en l’abstracció, l’apropiació d’objectes com a pensaments i moviments del pensament; per açò, ja en la Fenomenologia (malgrat el seu aspecte totalment negatiu i critique, i malgrat la critica real en ella continguda, que amb freqüència s’avança molt al desenvolupament posterior) està latent com a germen, com a potència, està present com un misteri, el positivisme acrític i l’igualment acrític idealisme de les obres posteriors de Hegel, aqueixa dissolució i restauració filosòfiques de la empirie existent. En segon lloc. La reivindicació del món objectiu per a l’home (per exemple, el coneixement de la consciència sensible no és una consciència sensible abstracta, sinó una consciència sensible humana; el coneixement que la Religió, la riquesa, etc., són només la realitat alienada de l’objectivació humana, de les forces socials humanes nascudes per a l’acció i, per açò, només el camí cap a la vertadera realitat humana), aquesta apropiació o la intel·ligència d’aquest procés es presenta així en Hegel de tal manera que la sensibilitat, la Religió, el poder de l’Estat, etc., són essències espirituals, doncs només l’esperit és la vertadera essència de l’home, i la vertadera forma de l’esperit és l’esperit pensant, l’esperit lògic, especulatiu.”
Font:
"Principios elementales de la filosofía" Georges Politzer
"Manuscritos de economía y filosofía" Karl Marx
No hay comentarios:
Publicar un comentario