Com a molts i moltes sabeu, el que fóra primer president del Regne d'Espanya després de la mort del dictador Francisco Franco ha perit ahir Domingo 23 de Març de 2014 a les tres de la vesprada. Durant el dia d'avui i els pròxims dies s'ha seguit el protocol, emetent el cap d'estat de la monarquia espanyola un comunicat -una miqueta fals al meu semblar- lamentant la mort d'Adolfo i desenvolupant-se la resta del protocol, destacant l'exposició del fèretre en el Congrés dels diputats.
Adolfo Suárez, el que anara ministre general del moviment -un dels òrgans franquistes per excel·lència- i un falangista convençut en la seua època va passar -com uns altres i unes altres molts- de ser un feixista a la nit a un 'demòcrata' convençut amb la intenció de "reunificar des del centre polític a la dreta i l'esquerra del país sota una mateixa bandera, uns mateixos interessos i una mateixa pàtria", tractant-se açò òbviament de camuflar un règim que venia desgastat d'abans (el règim franquista, d'inspiració feixista) en un règim democràtic-burgès, aparentant una atmosfera de reconciliació d'aqueixa Espanya trencada en la qual els assassins (com el propi Suárez o Fraga, responsables per exemple de matances com la de la vaga de Vitòria) van ser adorats com a demòcrates mentre que els que lluitaven contra el franquisme en la clandestinitat -posant en perill la seua vida- van ser mal vistos i 'legalitzats' amb l'únic propòsit de trair-se a ells/as mateixos/as (legalització del Partit Comunista d'Espanya, acceptant la rojigualda, abandonant el leninisme, supressió de les cèl·lules com a òrgans regionals d'acció etc). Suárez va ser doncs, un polític burgés intel·ligent, que omplint-se la boca de paraules com a 'democràcia' o 'reconciliació' i escudant-se en què la situació era tan inestable que calia evitar una guerra civil nova o un alçament militar, va saber portar el que va anar la vertadera transició, d'un règim franquista-feixista desfasat que queia per moments a un règim democràtic-burgès -com abans he citat- que amb unes eleccions multipartidistes aparentara democràcia, però mantenint els poderosos i poderoses els seus mateixos privilegis que durant el franquisme.
Primer Francisco Franco. Després Manuel Fraga. Després Blas Piñar. Ara Adolfo Suárez. El següent a caure -no solament biològicament parlant, sinó políticament- és don Joan Carlos de Borbó, el monarca que presideix la prefectura de l'estat il·legítimament, imposat pel dictador?
Òbviament sí. La mort biològica d'aqueix Suárez sense memòria fa un claríssim paral·lelisme amb la mort d'aquest règim -continuació de la dictadura personal-. Davant la feblesa de la continuïtat del règim franquista a nom de democràtic-burgès, què fer?
Mobilitzacions que han tingut lloc com la del recent 22M a Madrid són les que fan tremolar al règim que cau per moments. La mort de Suárez i la incapacitat per edat i salut del rei, encara que no ho semblen signifiquen un pas avance en la lluita contra est. És doncs, un gran moment per a seguir amb les mobilitzacions i organització de les classes populars per a enderrocar aquest govern ja caduc.
Per açò, segueix sent necessària la lluita obrera començant per cada barri, per cada centre d'estudis/treballe, per a espentar a aqueix règim que és inestable, es trontolla cada vegada més bruscament. Cal tenir clar que no es va a derrocar només, però ... per què no aprofitar aquest moment per a fer més intensiva i efectiva la mort del règim?
Adolfo Suárez, el que anara ministre general del moviment -un dels òrgans franquistes per excel·lència- i un falangista convençut en la seua època va passar -com uns altres i unes altres molts- de ser un feixista a la nit a un 'demòcrata' convençut amb la intenció de "reunificar des del centre polític a la dreta i l'esquerra del país sota una mateixa bandera, uns mateixos interessos i una mateixa pàtria", tractant-se açò òbviament de camuflar un règim que venia desgastat d'abans (el règim franquista, d'inspiració feixista) en un règim democràtic-burgès, aparentant una atmosfera de reconciliació d'aqueixa Espanya trencada en la qual els assassins (com el propi Suárez o Fraga, responsables per exemple de matances com la de la vaga de Vitòria) van ser adorats com a demòcrates mentre que els que lluitaven contra el franquisme en la clandestinitat -posant en perill la seua vida- van ser mal vistos i 'legalitzats' amb l'únic propòsit de trair-se a ells/as mateixos/as (legalització del Partit Comunista d'Espanya, acceptant la rojigualda, abandonant el leninisme, supressió de les cèl·lules com a òrgans regionals d'acció etc). Suárez va ser doncs, un polític burgés intel·ligent, que omplint-se la boca de paraules com a 'democràcia' o 'reconciliació' i escudant-se en què la situació era tan inestable que calia evitar una guerra civil nova o un alçament militar, va saber portar el que va anar la vertadera transició, d'un règim franquista-feixista desfasat que queia per moments a un règim democràtic-burgès -com abans he citat- que amb unes eleccions multipartidistes aparentara democràcia, però mantenint els poderosos i poderoses els seus mateixos privilegis que durant el franquisme.
Primer Francisco Franco. Després Manuel Fraga. Després Blas Piñar. Ara Adolfo Suárez. El següent a caure -no solament biològicament parlant, sinó políticament- és don Joan Carlos de Borbó, el monarca que presideix la prefectura de l'estat il·legítimament, imposat pel dictador?
Òbviament sí. La mort biològica d'aqueix Suárez sense memòria fa un claríssim paral·lelisme amb la mort d'aquest règim -continuació de la dictadura personal-. Davant la feblesa de la continuïtat del règim franquista a nom de democràtic-burgès, què fer?
Mobilitzacions que han tingut lloc com la del recent 22M a Madrid són les que fan tremolar al règim que cau per moments. La mort de Suárez i la incapacitat per edat i salut del rei, encara que no ho semblen signifiquen un pas avance en la lluita contra est. És doncs, un gran moment per a seguir amb les mobilitzacions i organització de les classes populars per a enderrocar aquest govern ja caduc.
Per açò, segueix sent necessària la lluita obrera començant per cada barri, per cada centre d'estudis/treballe, per a espentar a aqueix règim que és inestable, es trontolla cada vegada més bruscament. Cal tenir clar que no es va a derrocar només, però ... per què no aprofitar aquest moment per a fer més intensiva i efectiva la mort del règim?
No hay comentarios:
Publicar un comentario